Plomes
El vent tan sec i fred em punxa com si una agulla fos,
entre aquest aire que estarrufa, comença primavera.
Les plomes d'unes noves ales ara són prou crescudes,
mentre miro el cel fosc encara, surto de tots els dubtes.
El moment que oblidis que el temps ho cura tot,
no dubto pas que te n'adonaràs,
no dubto pas que te n'adonaràs,
ja veuràs que és evident però també vull dir-t'ho:
tot depèn de com alçaràs el vol;
no deixis que ningú ho faci en lloc teu.
Si et penses que el món que els teus ulls emmirallen
és l'únic que hi ha,
és l'únic que hi ha,
cerca't amb el vent un lloc diferent;
arreu tindràs coses que no sabies.
Aquests sentiments tan estranys de basarda i | avorriment
tots encaixaran, tu has de dir quan,
així que un per un superats els tinguis.
No temis, que jo no penso oblidar-te mai.
No penso oblidar-te mai.
